Català

Tema 12. Les lletres p/b t/d c/g al final de paraula

  1. A final de paraula després de vocal o diftong tònics s’escriuen amb p, t, c:

sap, llop, pot, nebot, antic, poruc…

Excepcions:

-b: by Lollipop” href=”#59908383″> adob, club, tub, cub, Jacob, Carib…
-d: Els noms femenins acabats en -itud, -etud : quietud, solitud, sol·licitud…
-g: Els acabats en -leg, -gog, -fug : biòleg, pedagog, demagog, pròfug ; zig-zag, mag, estrateg, tuareg, Hug…

  1. A final de paraula després de consonant o de vocal àtona s’escriuen amb la mateixa lletra que apareix en els derivats.

– -b àrab arabesc
– -d sord sordesa
– g càstig castigar
– p serp serpentina
– t sort sortós
– c arc arcada

No son comprovables per derivació: sumand, subtrahend, reverend, nord, baluard, tard, lleopard, rang, míting, púding.

Excepcions: -c

– La primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs acaba en -nc: vinc, by Lollipop” href=”#39628874″> venc, entenc, comprenc
– mànec, espàrrec, feréstec, préssec, ànec, càrrec, rònec, fàstic, aràbic… però esparreguera, presseguer, ànega…

Cal recordar:

– Els gerundis acaben sempre en -nt: fent, ballant, mirant, sortint
– Gran s’escriu sense d final, malgrat grandesa, engrandir..
– S’escriuen sense -t: col·legi, api, premi, geni

Tema 11. Les formes verbals i els verbs irregulars

Taula de formes verbals

Verbs Irregulars from Epsa Llengues

Tema 10. L’apòstrof i les contraccions

by Lollipop” href=”#64360025″> Perindicar l’elisió de la a o la e àtones en contacte amb una altra vocal, usem l’apòstrof.
Apostrofem només els articles, els pronoms febles i la preposició de davant d’un mot by Lollipop” href=”#85860878″> que comenci amb vocal o h.

categoria

gramatical

forma

apostrofada

exemples
article masculí

el

l’ l’arbre, l’hivern,

l’Oriol

article femení

la

l’

(però no davant i/u àtones)

l’ombra, l’Anna,

l’habitació, la unió,

la història

preposició

de

d’ sopa d’all

planta d’hivern

pronoms febles m’/’m

t’/’t

s’/’s

l’/’l

n’/’n

’ns

’ls

m’agrada/porta’m

t’obliga/dutxa’t

s’estimen/veure’s

l’animo/anima’l

n’agafo/menja’n

veure’ns

explica’ls

Quan es troben les preposicions a, de i per i la partícula ca (casa de) amb els articles el, en, els tenen lloc les contraccions següents:

contraccions davant de

consonant

davant de

vocal o h muda

a+el=al

a+els=als

He anat al banc

Tinc picor als ulls

Explica-ho a l’amic
de+el=del

de+els=dels

Vinc del despatx

Cauen les fulles dels

arbres

Conec els gustos de

l’home

per+el=pel

per+els=pels

Passeja pel carrer

Caminava pels camps

Camina per l’avinguda
ca+el=cal

ca+els=cals

ca+en=can

Vaig a cal metge

Aniré a cals avis

Han urbanitzat can Rull

Vinc de ca l’adroguer

 

A ca n’Enric es menja bé

Tal by Lollipop” href=”#81777315″> com podem veure en els exemples del quadre, davant d by Lollipop” href=”#83672960″> una paraula by Lollipop” href=”#21506545″> que comenci amb vocal o amb h, l’article i la preposició no es contrauen i s’apostrofen o no segons les regles d’apostrofació.
L’article masculí el s’apostrofa davant de paraules començades by Lollipop” href=”#38024624″> per vocal o per h.
l’avi, l’home, l’estudiant
L’article femení la s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h, excepte quan comencen per i o u àtones.
l’eina, l’àvia, l’hora
Però:
la infermera, la universitat, la indústria
La preposició de s’apostrofa sempre quan va davant d’una paraula començada per vocal o h.
d’hora, d’avui, d’història
Els articles personals en / el i na / la s’apostrofen davant els noms començats per vocal o per h, excepte quan acompanyen noms femenins que comencen per i o u àtones.
n’Esteve, l’Òscar, n’Anna, l’Alba
Però:
na Isabel, la Irene
Els pronoms s’apostrofen by Lollipop” href=”#83975883″> entre ells i amb el verb. Tant si van al davant com al darrere del verb, l’apòstrof ha d’anar al més a la dreta possible de la combinació. Així:
Me’n vaig, te l’han duta, agafa’l, m’aixeco, compra’ls un llibre, veure’ns

S’apostrofa:
davant de signes o mots que es pronuncien amb una vocal inicial.
l’1, l’11a fila, l’stop, d’1.000.000
Però no s’apostrofa:
davant de i o u consonàntiques:
la iaia, el iode, la UEFA, de iogurt
quan pot haver-hi confusió:
la asimetria, la ira, la anormalitat, la una
(la simetria, by Lollipop” href=”#71464285″> lira, la normalitat, l’una i l’altra)
davant el nom de les lletres:
la o, la efa…
El pronom feble li, l’adverbi no i la partícula que no s’apostrofen mai.
li agrada, no escopiu, que entri
S’han de fer les contraccions amb les preposicions compostes.
Cap a:    Vaig cap al despatx.
Des de:    Des del matí que no parla.
Fins a:    Anirem fins als estables.
Per a:    És una carta per al director.

Tema 9. El riu ja no és riu

 Què és una comparació?

by Lollipop” href=”#84035387″> Unacomparació és posar en relació dues realitats perquè hi trobem una semblança o analogia, per exemple:

Quan parlem inventem tota classe de comparacions, tot i by Lollipop” href=”#18377097″> que en la parla quotidiana n’utilitzem de fixades, les comparacions lexicalitzades, per exemple:

  •  És prim com un fideu.
  •  És petit com un cigró
  •  Té les orelles tan grans com pàmpols

Tota comparació té tres elements. Fixa’t en l’exemple anterior:

prim

primer terme de la comparació

fideu

segon terme de la comparació

com

nexe que uneix els dos termes

Els nexes que relacionen el primer i segon terme de la comparació són diversos: més … que, menys … que, igual que, sembla…, tant…com, com…, etc.

 – Utilitzem “més … que” per comparar persones, objectes o animals, destacant la superioritat del primer.

  • És més sord que una tàpia
  • És més alt que en Joan.

 – Utilitzem “tant … com”, “igual que”, “com…” o “sembla…” per mostrar una igualtat determinada entre dues persones, animals o objectes.

  •  Aquell arbre és tan gran com una girafa
  •  La Mireia té els ulls iguals que dues taronges
  •  Menja com una llima
  •  És tan alt que sembla un pi

-Utilitzem “menys …. que” per comparar persones, animals o objectes destacant la inferioritat del primer.

  •  Menja menys que un pardalet.
  •  La taula del menjador és menys alta  que la de l’estudi

Tema 8: L’accent gràfic i l’accent diacrític

CLASSES D’ACCENTS

L’accent és el signe ortogràfic que indica, sempre que les normes ortogràfiques ho permeten, quina és la síl·laba tònica d’una paraula.

Hi ha dos tipus d’accents:

L’accent greu o obert ( `). Es posa sobre la a, sobre la e oberta, i neutra i sobre la o oberta.

Exemples: demà, cafè, mahonès, això.

L’accent agut o tancat ( ´). Es posa sobre la e tancada, sobre la o tancada, sobre la i i sobre la u.

Exemples: cantaré, avió, tímid, últim.

     Activitat

Les normes d’accentuació

  • Les paraules agudes són aquelles que tenen la síl.laba tònica en l’última posició.

Exemples: hu-ra-cà, sor-tir, de-mà.

Les paraules agudes s’han d’accentuar quan acaben en les següents terminacions:

-a, -e, -i, -o, -u.

-as, es, -is, -os, -us.

-en, -in.

Exemples: mitjà, aniré, camí, avió, ningú, partiràs, després, avís, deliciós, intrús.

  • Les paraules planes són aquelles que tenen la síl·laba tònica en la penúltima posició. Exemples: plu-ja, mà-xim, tí-mid. Les paraules planes s’han d’accentuar quan NO acaben en les següents terminacions:

-a, -e, -i, -o, -u.

-as, -es, -is, -os, -us.

-en, -in.

Exemples: tòxic, carnívor, tèxtil, pròxim, últim, ràpid, fotógraf.

  • Les paraules esdrúixoles són aquelles que tenen la síl·laba tònica en l’antepenúltima posició. Les paraules esdrúixoles s’accentuen sempre.

Exemples: mú-si-ca, lí-qui-da, lò-gi-ca.

 

S’accentuen els mots aguts acabats en –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in. romà, cantaré, rodolí, lliçó,ningú,callaràs, entès, espantadís,arròs,pallús, comprèn, Dublín.
els mots plans acabats en terminacions que no siguin –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in. exàmens, fenòmens, plàncton,portàveu,entristíssiu, cànon, tòrcer,còncau,correguérem, monòlit.
tots els mots esdrúixols, acabin com acabin. Àsia, plusvàlua, àrea, paciència,Núria,harmònium, període, diòptria.
No s’accentuen els mots que no s’incloguin en la norma anterior ni els monosíl·labs. menjaran, cantareu, remei, examen,corregueren, fenomen, Maria, sortissis,Caucas, pa, vi, sa.

L’accent diacrític.

Alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:

bé (contrari de malament) pèl (i repèl, contrapèl…)
béns (propietats) què (interrogatiu i relatiu fort)
bóta (recipient per al vi) rés (pregària)
cóc (com coca) ròssa (bèstia vella)
cóm (menjadora) sé (del verb saber)
Déu (i adéu, pregadéu…) séc (plec)
dóna i dónes (del verb donar) sègle (sègol)
féu (passat del verb fer, i desféu, reféu…) sèu (greix)
jóc (d’ajocar) sí (afirmació)
Lés (població) sóc i só, és, són, fóra (del verb ser)
mà (part del cos) sòl (terra, i entresòl, subsòl)
més (de quantitat) té (del verb tenir)
mèu (miol) tòt (broc gros)
mòlt (participi del verb moldre) ús (d’usar)
món (i rodamón) véns, vénen (del verb venir)
móra (fruita) vés (del verb anar)
nét/a (i renét/a, besnét/a…) véu (passat del verb veure)
ós/óssa (animal) vós, nós (pronoms forts)

Tema 7: El complement del Nom (CN)

El complement del nom és una funció sintàctica tradicional que engloba tots aquells sintagmes o paraules que modifiquen el significat d’un nom, independentment de la posició que aquest ocupi a l’oració o de la funció que realitzi. No s’ha de confondre el complement del nom amb els possibles determinants que l’acompanyin.

En català el complement del nom pot estar format per:

  • Un altre nom o sintagma nomimal (en aquest cas es denomima aposició): El carrer Balmes
  • Un adjectiu o equivalent: El carrer ample
  • Un sintagma preposicional: El carrer de l’escola
  • Una oració: El carrer on vivíem abans

Un mètode per esbrinar si una paraula fa de complement del nom, és eliminar de la frase el nom en qüestió, si deixa de tenir sentit és que complementa efectivament a aquell nom.

Tema 6: Els diftongs i els hiats

1. Els diftongs

Per identificar les síl·labes i separar-les correctament, quan calgui, en l’escriptura, és necessari reconèixer els diftongs. Dues vocals seguides fan un diftong en els casos següents:

  1. a) en les combinacions ai, ei, oi, ui, au, iu, ou, ii, uu.

ai: em-pai-tar
ei: re-mei, fei-na
oi: boi-ra, al-moi-na
ui: cui-na, a-vui
au: cau-re, trau-ré
eu: beu-re, teu
iu: lliu-re, es-criu-rem
ou: nou, di-jous
ii: no-vii
uu:duus

  1. b) la u i una altra vocal quan aquesta té una g o una q al davant:
    qua-tre                          qües-ti-ó
    a-de-qüi                        quo-ci-ent
    gua-nyar                       ai-güe-ra
    am-bi-güi-tat                 ai-guo-tes
  2. c) una i o una u quan les trobem enmig de dues vocals (tan diftong amb la vocal següent, i diem que tenen valor de consonant.
    ba-ie-ta                          jo-ies
    no-ia                              tre-ia
    cre-ient                         ve-uen
    mo-uen                         pe-uet
  3. d) una i o un u que inicien paraula van seguides d’una vocal.
    io-gurt                           iam-be
    io-de                             hie-na
    ua-ca-ri

2. Els hiats

Qualsevol altra combinació vocàlica que no figuri en els casos de diftong és un hiat, és a dir, les vocals que la formen pertanyen a síl·labes diferents.
a-vi-at
di-a
Ma-ri-a
fun-ci-ó
vi-o-lí
ri-ent
su-ar
ví-du-es

Tema 5: El subjecte que no es veu (el·líptic), les frases fetes i el sentit figurat.

EL SUBJECTE EL·LÍPTIC són aquelles oracions en les que no diem el subjecte perquè ja queda clar quin és.

    • Canto molt bé. (jo)
    • Anirem a Barcelona. (nosaltres)
    • Estudiareu aquesta lliçó.(vosaltres)
    • Agafa la cartera. (tu).

FRASES FETES I SENTIT FIGURAT:

Una frase feta és una expressió d’ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d’una llengua, que té un significat i una forma esteoripada, fixa i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d’una llengua a una altra. És utilitzada en sentit figurat. També es podria dir que són frases o part d’alguna frase, que volen dir alguna cosa en concret, la qual en molts dels casos es podria dir d’una manera més senzilla, però que gràcies a estes frases fetes i expressions d’ús comú li donen a la idea original que es vol expressar, un toc especial, ja sigui irònic, subtil, graciós, insultant o d’exageració.

Solen ser frases i expressions que en un moment donat han sigut dites per algú i que per la seva gràcia, veracitat o balidesa per a expressar el que es vol dir, de seguida s’arrelen a tots els parlants d’una regió, d’una parla en concret o de tot el món. Existeixen diferents exemples en català com “Adormir-se en els llorers” (Deixar de treballar després d’un èxit), “Baixar del burro” (desenganyar-se), “Cremar-se els ulls” (Aplicar-se molt en una feina), “Deixar al tinter” (Deixar de dir alguna cosa) o “Ésser de bon pedreny” (Ésser molt menjador).

Activitats:

  1. El sentit figurat

  2. Frases fetes

  3. Recull de frases fetes

  4. Activitat de frases fetes
  5. JCLIC de frases fetes

Resum sobre gramàtica catalana

Tema 4: La vocal neutra (a/e)

Tema 3: Els camps semàntics i les oracions impersonals

  • Els camps semàntics:

Un camp semàntic és l’agrupació de mots by Lollipop” href=”#28521790″> que tenen un significat semblant o que es refereixen a un mateix tema. Així, per exemple dins el camp semàntic de l’amor aniria l’afecte i l’amistat però també la confiança o el matrimoni, ja que by Lollipop” href=”#57264846″> són termes que poden tenir relació amb aquell. Els camps semàntics tenen sempre un component subjectiu, perquè es basen en la connotació i no sols en la sinonímia o en relacions lèxiques.

  • Les oracions impersonals

En sentit estricte, una oració impersonal és una oració que no té subjecte gramatical i consta només d’un sintagma verbal. Per exemple: ploufa calorés de nithi ha pomes en aquest cistells’hi està bé, aquí.

Les oracions impersonals obliguen a replantejar el concepte d’oració des del punt de vista estructural, ja que no corresponen a l’esquema SN + SV sinó que consten només d’un SV. També entren en contradicció amb la definició tradicional, ja que aparentment no hi ha predicació perquè no hi ha un subjecte del qual predicar. En realitat, però, perquè existeixi una oració en el pla de la llengua, l’únic requisit és que hi figuri un verb en forma by Lollipop” href=”#90558675″> personal.

Classes d’impersonals sintàctiques

  • Unipersonals: Impersonals que designen fenòmens naturals; són els anomenats “verbs meteorològics” que es conjuguen en 3a persona del singular, com ara plounevaplovisquejatronapedrega, etc.
  • Gramaticalitzades: Impersonals amb les by Lollipop” href=”#40268281″> formes verbals hi hafa o eshi ha pomes a la cistellafa fredés aviat. L’element by Lollipop” href=”#36092173″> que segueix al verb no és el subjecte sinó un complement directe en el cas de hi ha i fa, i un atribut del verb és, ja que accepta la substitució pronominal.
  • Reflexives: Impersonals amb es//se; en determinades construccions, el morfema gramatical es//se es converteix en by Lollipop” href=”#42875025″> una marca d’impersonalitat. En aquest cas existeix un agent o un subjecte semàntic, però, o és desconegut, o no interessa precisar-lo: se by Lollipop” href=”#30773006″> saluda als ambaixadorss’hi està bé, aquí.

Tema.2: El so de les vocals

Tema 1: Subjecte i predicat

 

Podeu treballar l’ortografia i la lectura amb aquestes activitats:
http://www.edu365.cat/primaria/muds/catala/ortografia/index.htm
http://www.edu365.cat/entrena/index.htm

Tema 12. Les lletres p/b t/d c/g al final de paraula

  1. A final de paraula després de vocal o diftong tònics s’escriuen amb p, t, c:

sap, llop, pot, nebot, antic, poruc…

Excepcions:

-b: adob, club, tub, cub, Jacob, Carib…
-d: Els noms femenins acabats en -itud, -etud : quietud, solitud, sol·licitud…
-g: Els acabats en -leg, -gog, -fug : biòleg, pedagog, demagog, pròfug ; zig-zag, mag, estrateg, tuareg, Hug…

  1. A final de paraula després de consonant o de vocal àtona s’escriuen amb la mateixa lletra que apareix en els derivats.

– -b àrab arabesc
– -d sord sordesa
– g càstig castigar
– p serp serpentina
– t sort sortós
– c arc arcada

No son comprovables per derivació: sumand, subtrahend, reverend, nord, baluard, tard, lleopard, rang, míting, púding.

Excepcions: -c

– La primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs acaba en -nc: vinc, venc, entenc, comprenc
– mànec, espàrrec, feréstec, préssec, ànec, càrrec, rònec, fàstic, aràbic… però esparreguera, presseguer, ànega…

Cal recordar:

– Els gerundis acaben sempre en -nt: fent, ballant, mirant, sortint
– Gran s’escriu sense d final, malgrat grandesa, engrandir..
– S’escriuen sense -t: col·legi, api, premi, geni

Tema 11. Les formes verbals i els verbs irregulars

Slideshare taula de formes verbals

Tema 10. L’apòstrof i les contraccions

Per indicar l’elisió de la “a” o la “e” àtones en contacte amb una altra vocal, usem l’apòstrof.
Apostrofem només els articles, els pronoms febles i la preposició de davant d’un mot que comenci amb vocal o h.

categoria

gramatical

forma

apostrofada

exemples
article masculí

el

l’ l’arbre, l’hivern,

l’Oriol

article femení

la

l’

(però no davant i/u àtones)

l’ombra, l’Anna,

l’habitació, la unió,

la història

preposició

de

d’ sopa d’all

planta d’hivern

pronoms febles m’/’m

t’/’t

s’/’s

l’/’l

n’/’n

’ns

’ls

m’agrada/porta’m

t’obliga/dutxa’t

s’estimen/veure’s

l’animo/anima’l

n’agafo/menja’n

veure’ns

explica’ls

Quan es troben les preposicions a, de i per i la partícula ca (casa de) amb els articles el, en, els tenen lloc les contraccions següents:

contraccions davant de

consonant

davant de

vocal o h muda

a+el=al

a+els=als

He anat al banc

Tinc picor als ulls

Explica-ho a l’amic
de+el=del

de+els=dels

Vinc del despatx

Cauen les fulles dels

arbres

Conec els gustos de

l’home

per+el=pel

per+els=pels

Passeja pel carrer

Caminava pels camps

Camina per l’avinguda
ca+el=cal

ca+els=cals

ca+en=can

Vaig a cal metge

Aniré a cals avis

Han urbanitzat can Rull

Vinc de ca l’adroguer

A ca n’Enric es menja bé

1- Tal com podem veure en els exemples del quadre, davant d’una paraula que comenci amb vocal o amb h, l’article i la preposició no es contrauen i s’apostrofen o no segons les regles d’apostrofació.
2- L’article masculí el s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h: l’avi, l’home, l’estudiant.
3- L’article femení la s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h, excepte quan comencen per i o u àtones: l’eina, l’àvia, l’hora, la infermera, la universitat, la indústria.
4- La preposició de s’apostrofa sempre quan va davant d’una paraula començada per vocal o h: d’hora, d’avui, d’història
5- Els articles personals en / el i na / la s’apostrofen davant els noms començats per vocal o per h, excepte quan acompanyen noms femenins que comencen per i o u àtones: n’Esteve, l’Òscar, n’Anna, l’Alba. Però: na Isabel, la Irene
6- Els pronoms s’apostrofen entre ells i amb el verb. Tant si van al davant com al darrere del verb, l’apòstrof ha d’anar al més a la dreta possible de la combinació. Així: Me’n vaig, te l’han duta, agafa’l, m’aixeco, compra’ls un llibre, veure’ns

S’apostrofa:
1- davant de signes o mots que es pronuncien amb una vocal inicial.
l’1, l’11a fila, l’stop, d’1.000.000

Però no s’apostrofa:
1- davant de i o u consonàntiques: la iaia, el iode, la UEFA, de iogurt
2- quan pot haver-hi confusió: la asimetria, la ira, la anormalitat, la una
(la simetria, la normalitat, l’una i l’altra)
3- davant el nom de les lletres: la o, la efa…
4- El pronom feble li, l’adverbi no i la partícula que no s’apostrofen mai: li agrada, no escopiu, que entri

S’han de fer les contraccions amb les preposicions compostes.
Cap a:    Vaig cap al despatx.
Des de:    Des del matí que no parla.
Fins a:    Anirem fins als estables.
Per a:    És una carta per al director.

Activitats en línia:

http://enxaneta.info/activitats/definit/19/1

http://www.escuelassj.com/file.php/103/Apostrof3.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/APOSTROF7/apostrof7.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/APOSTROFACIO11/APOSTROF11.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/apostrof6tris/apostrof6tris.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/APOSTROFACIO8/APOSTROF8.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/APOSTROFACIO9/APOSTROFACIO9.htm

http://www.escuelassj.com/file.php/103/APOSTROFACIO10/APOSTROF10.htm

http://www3.uji.es/~sifre/llengua1/l1exercicis/apostrof1.html

Si vols practicar la contracció, clica als enllaços següents:

http://www.escuelassj.com/file.php/103/Apostrof-contraccio1.htm

http://bromera.com/tl_files/activitatsdigitals/Tabalet_3_PA/Tabalet3_u09_pag94_4.swf

Tema 9: La conjugació dels verbs i els barbarismes.

BARBARISMES:

  • Barbarismes

    Un manlleu o préstec lingüístic és un mot provinent d’una altra llengua que la llengua pròpia assimila i acaba incorporant al seu lèxic perquè no té una paraula per designar un concepte o idea.

    Per exemple:

    football (estrangerisme provinent de l’anglès). Quan el català l’assimila, el modifica i l’incorpora al seu lèxic amb la forma futbol, es converteix en un manlleu o préstec lingüístic. El català no tenia una paraula pròpia per designar aquest esport, per això agafa la paraula anglesa com si fos un préstec i, finalment, la incorpora al vocabulari català. El mateix passaria amb paraules com restaurant (provinent del francès),camerino (provinent de l’italià), burro (provinent del castellà) o tanc (provinent de l’alemany).

    En canvi, un barbarisme és una paraula que prové d’una altra llengua i que es considera que es fa servir erròniament, perquè en la llengua pròpia ja hi ha un mot que té el mateix significat.

    Per exemple:

    cadera (provinent del castellà) es considera un barbarisme perquè en català ja existeix la paraula maluc.

    El barbarisme és un manlleu o préstec lingüístic innecessari, per tant, és incorrecte.

    Altres exemples de barbarismes serien:

    jefe: cap

    link: enllaç

    Per tal que pugueu conèixer els equivalents correctes en català dels barbarismes més usuals, podeu consultar aquest reculls de barbarismes:

  • Descarga

    CASTELLANISME SI BARBARISMES MÉS FREQÜENT
    Documento Adobe Acrobat 93.1 KB

Tema 8: L’accent gràfic i l’accent diacrític

CLASSES D’ACCENTS

L’accent és el signe ortogràfic que indica, sempre que les normes ortogràfiques ho permeten, quina és la síl·laba tònica d’una paraula.

Hi ha dos tipus d’accents:

L’accent greu o obert ( `). Es posa sobre la a, sobre la e oberta, i neutra i sobre la o oberta.

Exemples: demà, cafè, mahonès, això.

L’accent agut o tancat ( ´). Es posa sobre la e tancada, sobre la o tancada, sobre la i i sobre la u.

Exemples: cantaré, avió, tímid, últim.

     Activitat

Les normes d’accentuació

  • Les paraules agudes són aquelles que tenen la síl.laba tònica en l’última posició.

Exemples: hu-ra-cà, sor-tir, de-mà.

Les paraules agudes s’han d’accentuar quan acaben en les següents terminacions:

-a, -e, -i, -o, -u.

-as, es, -is, -os, -us.

-en, -in.

Exemples: mitjà, aniré, camí, avió, ningú, partiràs, després, avís, deliciós, intrús.

  • Les paraules planes són aquelles que tenen la síl·laba tònica en la penúltima posició. Exemples: plu-ja, mà-xim, tí-mid. Les paraules planes s’han d’accentuar quan NO acaben en les següents terminacions:

-a, -e, -i, -o, -u.

-as, -es, -is, -os, -us.

-en, -in.

Exemples: tòxic, carnívor, tèxtil, pròxim, últim, ràpid, fotógraf.

  • Les paraules esdrúixoles són aquelles que tenen la síl·laba tònica en l’antepenúltima posició. Les paraules esdrúixoles s’accentuen sempre.

Exemples: mú-si-ca, lí-qui-da, lò-gi-ca.

S’accentuen els mots aguts acabats en –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in. romà, cantaré, rodolí, lliçó,ningú,callaràs, entès, espantadís,arròs,pallús, comprèn, Dublín.
els mots plans acabats en terminacions que no siguin –a, –e, –i, –o, –u, –as, –es, –is, –os, –us, –en, –in. exàmens, fenòmens, plàncton,portàveu,entristíssiu, cànon, tòrcer,còncau,correguérem, monòlit.
tots els mots esdrúixols, acabin com acabin. Àsia, plusvàlua, àrea, paciència,Núria,harmònium, període, diòptria.
No s’accentuen els mots que no s’incloguin en la norma anterior ni els monosíl·labs. menjaran, cantareu, remei, examen,corregueren, fenomen, Maria, sortissis,Caucas, pa, vi, sa.

L’accent diacrític.

Alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents:

bé (contrari de malament) pèl (i repèl, contrapèl…)
béns (propietats) què (interrogatiu i relatiu fort)
bóta (recipient per al vi) rés (pregària)
cóc (com coca) ròssa (bèstia vella)
cóm (menjadora) sé (del verb saber)
Déu (i adéu, pregadéu…) séc (plec)
dóna i dónes (del verb donar) sègle (sègol)
féu (passat del verb fer, i desféu, reféu…) sèu (greix)
jóc (d’ajocar) sí (afirmació)
Lés (població) sóc i só, és, són, fóra (del verb ser)
mà (part del cos) sòl (terra, i entresòl, subsòl)
més (de quantitat) té (del verb tenir)
mèu (miol) tòt (broc gros)
mòlt (participi del verb moldre) ús (d’usar)
món (i rodamón) véns, vénen (del verb venir)
móra (fruita) vés (del verb anar)
nét/a (i renét/a, besnét/a…) véu (passat del verb veure)
ós/óssa (animal) vós, nós (pronoms forts)

Tema 7: Les frases fetes i el complement del Nom (CN)

FRASES FETES I SENTIT FIGURAT:

Una frase feta és una expressió d’ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d’una llengua, que té un significat i una forma esteoripada, fixa i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d’una llengua a una altra. És utilitzada en sentit figurat. També es podria dir que són frases o part d’alguna frase, que volen dir alguna cosa en concret, la qual en molts dels casos es podria dir d’una manera més senzilla, però que gràcies a estes frases fetes i expressions d’ús comú li donen a la idea original que es vol expressar, un toc especial, ja sigui irònic, subtil, graciós, insultant o d’exageració.

Solen ser frases i expressions que en un moment donat han sigut dites per algú i que per la seva gràcia, veracitat o balidesa per a expressar el que es vol dir, de seguida s’arrelen a tots els parlants d’una regió, d’una parla en concret o de tot el món. Existeixen diferents exemples en català com “Adormir-se en els llorers” (Deixar de treballar després d’un èxit), “Baixar del burro” (desenganyar-se), “Cremar-se els ulls” (Aplicar-se molt en una feina), “Deixar al tinter” (Deixar de dir alguna cosa) o “Ésser de bon pedreny” (Ésser molt menjador).

Activitats:

  1. Frases fetes

  2. Recull de frases fetes

  3. Activitat de frases fetes
  4. JCLIC de frases fetes

El complement del nom és una funció sintàctica tradicional que engloba tots aquells sintagmes o paraules que modifiquen el significat d’un nom, independentment de la posició que aquest ocupi a l’oració o de la funció que realitzi. No s’ha de confondre el complement del nom amb els possibles determinants que l’acompanyin.

En català el complement del nom pot estar format per:

  • Un altre nom o sintagma nomimal (en aquest cas es denomima aposició): El carrer Balmes
  • Un adjectiu o equivalent: El carrer ample
  • Un sintagma preposicional: El carrer de l’escola
  • Una oració: El carrer on vivíem abans

Un mètode per esbrinar si una paraula fa de complement del nom, és eliminar de la frase el nom en qüestió, si deixa de tenir sentit és que complementa efectivament a aquell nom.

Tema 6: Els diftongs i els hiats

1. Els diftongs

Per identificar les síl·labes i separar-les correctament, quan calgui, en l’escriptura, és necessari reconèixer els diftongs. Dues vocals seguides fan un diftong en els casos següents:

  1. a) en les combinacions ai, ei, oi, ui, au, iu, ou, ii, uu.

ai: em-pai-tar
ei: re-mei, fei-na
oi: boi-ra, al-moi-na
ui: cui-na, a-vui
au: cau-re, trau-ré
eu: beu-re, teu
iu: lliu-re, es-criu-rem
ou: nou, di-jous
ii: no-vii
uu:duus

  1. b) la u i una altra vocal quan aquesta té una g o una q al davant:
    qua-tre                          qües-ti-ó
    a-de-qüi                        quo-ci-ent
    gua-nyar                       ai-güe-ra
    am-bi-güi-tat                 ai-guo-tes
  2. c) una i o una u quan les trobem enmig de dues vocals (tan diftong amb la vocal següent, i diem que tenen valor de consonant.
    ba-ie-ta                          jo-ies
    no-ia                              tre-ia
    cre-ient                         ve-uen
    mo-uen                         pe-uet
  3. d) una i o un u que inicien paraula van seguides d’una vocal.
    io-gurt                           iam-be
    io-de                             hie-na
    ua-ca-ri

2. Els hiats

Qualsevol altra combinació vocàlica que no figuri en els casos de diftong és un hiat, és a dir, les vocals que la formen pertanyen a síl·labes diferents.
a-vi-at
di-a
Ma-ri-a
fun-ci-ó
vi-o-lí
ri-ent
su-ar
ví-du-es

Tema 5: Sinòmins i antónims; subjecte el·líptic

Tema 4: La vocal neutra (a/e)

Tema 3: Els camps semàntics i les oracions impersonals

  • Els camps semàntics:

Un camp semàntic és l’agrupació de mots by Lollipop” href=”https://tapies5ea.wordpress.com/?page_id=450&preview=true#28521790″> que tenen un significat semblant o que es refereixen a un mateix tema. Així, per exemple dins el camp semàntic de l’amor aniria l’afecte i l’amistat però també la confiança o el matrimoni, ja que by Lollipop” href=”https://tapies5ea.wordpress.com/?page_id=450&preview=true#57264846″> són termes que poden tenir relació amb aquell. Els camps semàntics tenen sempre un component subjectiu, perquè es basen en la connotació i no sols en la sinonímia o en relacions lèxiques.

  • Les oracions impersonals

En sentit estricte, una oració impersonal és una oració que no té subjecte gramatical i consta només d’un sintagma verbal. Per exemple: ploufa calorés de nithi ha pomes en aquest cistells’hi està bé, aquí.

Les oracions impersonals obliguen a replantejar el concepte d’oració des del punt de vista estructural, ja que no corresponen a l’esquema SN + SV sinó que consten només d’un SV. També entren en contradicció amb la definició tradicional, ja que aparentment no hi ha predicació perquè no hi ha un subjecte del qual predicar. En realitat, però, perquè existeixi una oració en el pla de la llengua, l’únic requisit és que hi figuri un verb en forma by Lollipop” href=”https://tapies5ea.wordpress.com/?page_id=450&preview=true#90558675″> personal.

Classes d’impersonals sintàctiques

Tema.2: El so de les vocals

Tema 1: Subjecte i predicat

  • Petit resum Subjecte i Predicat
  • Activitats per practicar
  • Més activitats
    1. En Joan té un mico a casa.
    2. L’Isaac camina pel seu pis cada dia.
    3. La carbassa taronja té moltes llavors a dins.
    4. Les comarques de costa tenen un clima temperat.
    5. La Salma escriu una carta pel Carlos.
    6. Jo em llevo a les set del matí.
    7. En Dani analitza les frases aquesta tarda per la Laia.
    8. El grup de música toca cançons romàntiques al concert aquesta nit per a tothom.
    9. L’Alba té  una col.lecció de minerals molt interessant.
    10. El granit és una roca magmàtica.
Podeu treballar l’ortografia i la lectura amb aquestes activitats:
http://www.edu365.cat/primaria/muds/catala/ortografia/index.htm
http://www.edu365.cat/entrena/index.htm
 
 
 
 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s